HORIZONTES

ALINEAR EL ESPACIO

Cruzar en negro el espacio de punta a punta, me resulta atractivo ya que solo desde un punto concreto puedo encontrar la línea en conjunción. La unidad del espacio. El resto de puntos de vista son puntos de apoyo.

MARCANDO TERRITORIO

Esta imagen corresponde a la historia de mi vecino Manuel. Tanto él como yo, delimitamos un amarillo. Un espacio público y privado a la vez. Con la única diferencia que uno es de puertas hacia fuera y el otro de balcón hacia adentro. Aunque en realidad, los dos surgen de una ilusión, ya que no existe inválido alguno como tampoco balcón público.  Todo es fruto del ingenio. 

MARCAS VIALES

Decido trazar el blanco vial y así poder invitarte a descubrir un nuevo recorrido. si es posible que te lleve a la naturaleza, el inicio y  el fin de todos los caminos.

ESPACIO Y TIEMPO

La línea roja es la encargada de delimitar un espacio dentro de una superficie llana y diáfana. Este nuevo terreno, que pretendo resaltar, no es mas que un pasado. Una historia que desconozco. Una huella que intuyo, a través de su color y textura. Un lugar en el plano que me aporta las suficientes pistas para concluir en que allí, algo distinto había.

POESIA VISUAL

ESPAI VITAL

Estas son las medidas de mi espacio vital. todas ellas corresponden al movimiento de las articulaciones: dedo, muñeca, codo, hombro.  Y acaban confluyendo en una forma concreta, basada en círculos, circuitos cerrados y variados.

Aquesta, és una acció que duem a terme Adela Moreno i jo al barri de Benimaclet de València.  Es tracta de la unió entre dos cossos a través d'un teixit de licra que permet construir formes i composicions elàstiques, provocant figures orgàniques, fruit d'un cos escultòric que s'ailla de la figura humana. El fet d'escollir l'espai urbà com a escenari d'interacció ens proporciona un joc entre el  moviment de la figura i el del propi entorn.

Aquest projecte te origen el 2011, a Nantes, França. 

Clara Mari, estudiant de  l'ècole des Beaux arts de Nantes, treballa sobre la idea d'elasticitat, cos i moda. Ambes, varem realitzar aquesta acció amb un pantalò, jugant i buscant les possibilitats d'endinsar-nos en un ambient de discusió, d'expansió i de torsions sorgides per l'experimentació del cos i la matèria.

PASSAR LA NIT EN BLANC

Es tracta d’una intervenció en l’espai urbà a la ciutat de València. L’acció es du a terme durant el transcurs de la nit d’un divendres qualsevol. Un personatge femení es disposa a recórrer els carrers i els bars nocturns de la ciutat amb l’objectiu clar i concret de portar un vestit blanc. Com sabem, existeix l’expressió literària "passar la nit en blanc", d’origen cavalleresc. Quan un noble havia de ser armat cavaller, la nit abans de fer la cerimònia per donar-li les armes, l’havia de passar sense dormir i amb una túnica blanca que simbolitzava que no havia comès cap acció innoble. "Passar la nit en blanc", encara ara, vol dir ‘passar-la en vetlla, sense dormir’.

Aquí, el cos de l’artista és el suport principal de l’obra. És un art regularment efímer, ja que un dels seus propòsits principals és crear i construir imatges a partir d’idees. El personatge del meu projecte se sent, color blanc. Abandona la pròpia personalitat que el caracteritza com a persona i s’endinsa en un món on el fet de fluir sense prejudicis, jugar i experimentar de forma àgil i despreocupada són els principals reptes. Per tant, la intenció és aconseguir que el ciutadà contempli un cos femení que camina sense una direcció premeditada, fruit d’una ment en blanc. Que el ciutadà quedi sorprès, curiòs, i que pugui qüestionar el que realment han vist els seus ulls passar.

Considero oportunes les paraules que Bartomeu Ferrando,performer i poeta visual, utilitza al referir-se al moviment Fluxus, per relacionar-les amb la peça que he dut a terme.
Creu que el joc és un element estimulant de la creació, un element estimulant de la experiència. A més, admira la presència de l’ humor en les obres fluxus, una aportació del Dadaísme, que treu pes i gravetat als actes. L’ humor va més enllà de la afirmació i de la negació. L’ humor pot conduir i situar en l’absurd. I és que en el territori de l’absurd, les lleis de la lògica són inoperants.